La presència d’amiant en el nostre entorn és un dels grans problemes de salut pública a la qual s’enfronta la societat en la pròxima dècada. Aquest material altament cancerigen i completament prohibit des de l’any 2002, perdura en multitud de construccions i instal·lacions tant en l’àmbit urbà, com en el rural, encara que un dels grans focus està en els polígons industrials.
L’amiant -Uralita va ser la marca comercial amb el que es va popularitzar a Espanya- va ser un material molt apreciat en el sector de la construcció, per les seves condicions aïllants i resistents al foc. Principalment en les dècades dels 70 i dels 80, coincidint amb la construcció de la majoria dels polígons industrials, l’ús de l’amiant va viure el seu apogeu. Aviat es va confirmar que quan es descompon, les fibres quedaven en suspensió i inhalar pot provocar greus afeccions pulmonars. Es calcula que aquesta degradació, depenent del mitjà en el qual estigui, es produeix entre 30 i 40 anys després de la seva instal·lació. Això suposa que l’amiant dels polígons ja ha arribat al final de la seva vida útil o està a punt de fer-ho.
Encara que actualment no existeix cap legislació autonòmica, nacional ni internacional que obligui a la seva retirada, el Parlament Europeu ha aprovat fixar com a objectiu per a la seva retirada de qualsevol construcció o instal·lació, l’any 2028, d’aquí a menys d’una dècada, tot i que cal que aquest acord àmpliament majoritari es tradueixi en directiva.
Un dels grans problemes que arrossega la retirada d’amiant és la manca d’una radiografia exhaustiva de la seva presència.